CARLES ENGUIX O L’ÀNIMA INQUIETA D’UN CANTAUTOR CURULL DE ROCK, JAZZ I BLUES 

Carles Enguix i Borràs resumeix els trets més característics de la seua biografia amb les següents paraules:

 

“Comence integrant-me en grups de Pop-Rock, normalment formats per quatre o cinc membres on jo sóc el cantant i compositor cantant en castellà i en Anglés, també col.labore en la Coral Femenina de l’Institut de Batxillerat de Natzaret a València; això passa als voltants dels anys 1967-69. Com a grups de PopRock actuem en casals d’associacions veïnals i centres culturals; posteriorment desapareixen els grups i forme un duet amb Pep Quirós, un dels músics dels grups anteriors. Funcionem només que un parell d’anys amb actuacions també en espais d’associacions culturalsi participant al Primer Festival Universitari de Música Pop celebrat també a València; seguidament continue jo sol actuant en solitari en festivals de cançó en castellà fins a l’any 1973 que abandone les actuacions en directe i passe uns deu anys sense actuar. Després cap a l’any 1983, reprenc les actuacions, ara en valencià, actuant acompanyat de músics com Nacho Mañó, Ximo Tébar, Ximo Caffarena, Ricardo Belda, Joan Laroda, Vicent Lluis Fontelles. Músics que en aquells anys comencen a despuntar com professionals. Actuem en diversos pobles i ciutats valencians contractats normalment per ajuntaments i de vegades en concerts patrocinats per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana dins de cicles en instituts i escoles i municipis; també en concerts de promotors privats. Posteriorment per manca de demanda d’actuacions, passe una època que sense músics i en solitari, emprenc una sèrie de concerts actuant en llocs com pubs i locals d’associacions culturals encara que també en diverses cadenes de ràdio i televisió, com a RNE a València al programa “De Dalt a Baix”, Ràdio Peninsular de València, Catalunya Ràdio, Aitana TVE a València i TV Municipal de Puçol. Fins a arribar al 2005 que forme el grup «Carles Enguix i O3» des del Blues, Soul i Pop-Rock tot això amb el meu estil de veu que jo anomene “Escatlem” encara que també bec del Folk junt ambalgunes impregnacions del Jazz, que són els corrents en bona part de la Música Negra que sempre m’han acompanyat i ara amb músics també com abans de l’escena de tots aquests estils.” Actualment, ja tenim cinc treballs d’estudial mercat, “Estima”, editat abans de crear la banda “Carles Enguix i O3”, “A tres quarts de cinc” que fou el segon, el tercer Cd, titulat “Lògic”, “La joia de viure” (Cançons íntimes retrobades), cançons que mantenia apartades, que se n’ixen dels estils de Música Negra i que són bàsicament melòdiques i romàntiques dins de l’estil Pop. I l’últim disc, «Cataclims», Picap 2022, nou cançons, que inclouen un poema musicatde Vicent AndrésEstellés, cadascuna amb la seua pròpia personalitat i estil, amb registres sofisticats que es complementen amb unes lletres acurades basadesen poemes d’amor.Temàtica, que he volgut retrobar, i que enllaça amb el seu primer disc. “

 

Així doncs, estem davant d'un polifacètic i veterà de l'escena musical en valencià. Un cantautor que ha fet del Pop-Rock, Blues i Jazz estendard creatiu per a expressar els seus continguts musicalsi literaris. També un narrador, un poeta que solca l’espai de la paraula amb intimitat i sofisticació.

 

AA: Benvingut Carles! És un luxe comptar amb tu en la secció del blog "CONVERSES AMB PERSONES CREATIVES" per a xarrar una estona de música, literatura i vida. Segur que els teus punts de vista són de gran interés per als lectors. Però el millor serà anar per feina. Com tot té un principi, quin és eixe primer impuls que et porta a cantar i compondre? Com naix en tu la necessitat d'expressar-te per mitjà de la música i el cant?

 

CE: En primer lloc, moltes gràcies per proposar-me aquesta entrevista. Com tot “artífex de l’art”, en qualsevol disciplina, l’impuls que ens mou a crear i posteriorment a expressar el nostre treball és la necessitat de comunicació amb el món. Naturalment perquè això es done necessitem unes bones vísceres, una mica de fantasia i molta predisposició com a persones extravertides. Amb tot això i, en el meu cas, m’imagine que amb algun altre element més, a continuació i no sé com ni perquè em naix compondre, cantar o recitar, bé una composició musical amb lletra o un poema. Siga com siga, en els primers anys em vaig deixar impressionar per alguns mestres i mestresses del Pop-Rock, Soul i Blues. També cal assenyalar que en els meus aniversaris els meus pares em regalaven de tant en tant vinils de música de Jazz i Pop. D’aquí tota l’afició i seguiment, essent molt jove, per tota aquesta diversitat musical.

 

AA: El bagatge i experiència són motius més que suficients per a forjar caràcter. Quines característiques defineixen el teu estil i la teua personalitat com a músic?

 

CE: Com he dit adés, tots aquests estils que ja de ben jove vaig assumir com a meus són els que m’han anat configurant. Posteriorment, l’assistència a concerts o l’estudi, m’han marcat fins al punt que en més d’una ocasió m’han catalogat com un “blanc amb ànima negra” o un “Blues- man”. Particularment pense que no n’hi ha per a tant. Em considere un músic que ha volgut introduir en el nostre país igual que uns pocs músics i cantants com Núria Feliu, Pi de la Serra o Remigi Palmero, uns estils que sonen des dels anys cinquanta tant en castellà i clar està, i sobretot en Anglés, en els quals em veia reflectit i dels quals trobava la necessitat d’assumir-los i d’expressar-me amb ells en valencià.

 

AA: Considere que tot músic mai construeix la seua trajectòria des del no-res, sempre hi ha influències que marquen, en una certa manera, el camí. En el teu cas, quins van ser els teus referents d'inici? Com han evolucionat en el temps?

 

CE: Si parlem de noms de grups i solistes que m’han influenciat, la llista seria llarguíssima com és de suposar. Puc resumir: Aretha Franklin, Pau Riba, James Browm, Otis Redding per una part. També Rollings Stones, Beatles, The Who, The Animals (sobretot aquests darrers per la seua sintonia amb el món del Blues-Soul i el Jazz). I també la influència de solistes del món de la Cançó d’Autor com Ovidi Montllor, Jaques Brell, Leonard Cohen, Donovan o els ja comentats Pi de la Serra i Pau Riba. Em quede molt curt. En són moltes i molts, fins i tot del món de la música Clàssica com Gustav Mahler o del Folk com Peter Segger.

 

AA: Respecte al teu treball creatiu, què anima a Carles Enguix a compondre? On trobes la inspiració? Et són generoses les muses? Com vas desgranant des del principi fins al final, una cançó?

 

CE: M’hauré d’esforçar a respondre a la teua pregunta sobre inspiració. De tota manera la resposta més espontània podria ser: És un esclat mental. Un esclat mental després d’haver observat la societat i el seu comportament, el paisatge. També la injustícia. La guerra interminable, les misèries, pobresa. Però també l’amor que m’envolta. La tendresa, el respecte entre nosaltres...

Per una altra part normalment cree la composició musical i seguidament li busque una lletra. Poques vegades he musicat poemes meus prèviament publicats o d’altres autors. I no em sent per això un autor al marge del que es conceptua com a “cantautor”, que, per altra banda, no m’agrada el terme. Faig el que em dicta el meu gust particular.

 

AA: Amb una bona collita de discos en el mercat, quina evolució personal trobes des de l'edició de "QUART CREIXENT" (1996) fins al recent CD "CATACLIMS" (2022)? ¿Com ha evolucionat la música de Carles Enguix?

 

CE: “Quart creixent”, és un CD col·lectiu en el que vaig participar amb una de les meues primeres composicions en valencià. El disc que va marcar el meu inici en enregistraments d’estudi, a banda de les casetes, va ser el meu CD “Estima”. Amb ell, i amb molta il·lusió, vaig voler irrompre en la vida de la gent catalanoparlant amb els estils de música negra que he esmentat adés. Hi vaig posar molt d’interés en una època (1996) en què la nostra música deambulava per un llarg desert. Aquest disc va ser la base des de la qual vaig poder desenvolupar-me tècnicament com a compositor en música negra sense abandonar el Pop-Rock. També, crec que he evolucionat bastant en altres camps musicals, tot pensant que en alguns moments, i sempre mogut per les ànsies de donar-me a conéixer, he intentat entrar en altres estils més convencionals amb la idea d’arribar al gran públic. No ha estat així. Ho dic amb sinceritat, qualsevol estil que he investigat m’ha enriquit i l’he fet meu com si fos una creació iniciada per mi.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

AA: Parlem també una mica de la teua faceta literària. Més narrador que poeta o viceversa? Com et definiries com a escriptor?

 

CE: De tot una mica i tot junt. He escrit i publicat poesia, contes infantils, narracions per a adults, articles d’opinió en mitjans tant de paper com digitals. Però no ha estat una feina en la qual haja destacat com a autor en aquests camps. He col·laborat també en diverses revistes literàries, sindicals. Publicacions d’Associacions veïnals. En periòdics d’àmplia difusió. Però el que més m’ha omplert són els contes que durant trenta anys vaig publicar en la revista infantil Camacuc. Per cada conte publicat en aquella revista m’he sentit molt satisfet al ser conscient del públic a qui anaven dirigits. Com a escriptor em definisc fantasiós i crític. Fantasiós perquè la meua galàxia interior està ancorada en una visió feliç del nostre planeta. No podria viure sense la fantasia i tot el que representa per a mi com a ésser que cerca respostes sobre la vida i sobre aquest món tan bonic que gaudim. Crític, perquè veig la pàtina indigna que des de sempre ens ha cobert i que ha volgut dirigir-nos, manipular-nos i fins i tot crear l’estat d’enfrontament entre nosaltres per a treure de tot això uns guanys per a uns pocs desaprensius. Crític perquè observe que ens confiem a poders que pensem ens guien i ens protegeixen. I perquè de vegades, tots nosaltres, no sabem com reaccionar.

 

AA: Encara que qualsevol activitat artística té molt del món interior i l'entorn de l'autor, m'agradaria passar a un pla més personal i preguntar-te: Quina lectura fas d'aquest món tan convuls que ens toca viure? Com veus el futur de l'ésser humà? Pot ser que la cultura i les Belles Arts siguen un bon antídot o tot comença a ser irreversible?

 

CE: Com dic en la resposta anterior, visquem sota el domini d’uns depredadors del planeta i nosaltres mateixos, confiats, confiem en elles i ells. No obstant crec en un sector social molt ample a escala mundial que gràcies a les xarxes socials d’Internet creen consciència i, provoquen que la gent ens manifestem d’una manera o altra contra eixos depredadors. El futur no el veig negre, eixa és la veritat; més aviat crec que si som capaços de presentar el nostre front, sempre pacífic, contra aquesta gentola, eixirem guanyadors. La cultura, de la que forma part l’art, conformen aquest moviment. La cultura ho mou tot, hi és la consciència del nostre món, i l’art és la seua expressiómés escaient i sincera, que en si ja és des de la seua creació inconformista i revolucionària.

 

AA: En l'actualitat vivim un temps dominat per la tecnologia, les xarxes socials, la immediatesa, la renúncia generalitzada a reflexionar individualment i col·lectivament, excessiu egoisme... Quina és la teua opinió sobre aquest tema? Com situes la música en aquestcontext? El futurés descoratjador o hi ha alguna opcióper a l'esperança?

 

CE: El que, per una banda, ens serveix de mitjà, com és Internet, per expressar les nostres idees públicament i dirigir-les a un públic massiu, també és l’espia que alimenta aqueix poder a l’ombra que manipula la nostra societat. És cert que l’individualisme s’hi ha incrustat en la nostra societat i que un gran sector corre darrere de qualsevol fals moviment o corrent de pensament creguen que és la salvació com a individus. No és així. Hem comprovat com alguns mitjans de comunicació manipulen, i més si estan en poder d’ideologies polítiques al servei del gran amo. Cal reflexionar; adonar-nos a quin sector pertanyem o amb qui volem ajuntar-nos en les nostres reivindicacions socials. La música sempre serà uns dels conductes, amb el qual podrem arribar al públic. Només cal esperar que les noves generacions sàpiguen entendre l’essència de la música com a element cultural i d’expressió dels seus pensaments i dels seus.

Projectes siguen els que siguen, i continuen amb el treball encetat fa centúries del qual mai hem de renunciar i el qual, nosaltres, joves i majors actuals hem de conservar per a mantenir en la nostra postura reivindicativa.

 

AA: I ja de passada, parlem també del futur de la música en valencià. Per què és tan difícil per a uns certs artistes aconseguir un tracte equitatiu de les institucions i la indústria musical? Creus que existeix una adequada normalització cultural del País Valencià? Com ho veus? Tot progressa adequadament o necessita millorar?

 

CE: La música en valencià dels nous grups i solistes actuals -dic actuals-, està funcionant mol bé. Tot, perquè ja existeix una base social que dona suport aquests grups. Una base social que ha passat per l’escola on els joves han tingut l’oportunitat de rebre informació sobre la nostra música bé des dels seus centres o a través de l’ambient procliu a la llengua. En canvi, aquells que venim d’altres èpoques, a més que abans ho teníem mal, ara, encara patim més la falta d’atenció. Ho veig així. Jo no soc partidari de valdre’m de les institucions per a poder funcionar. Sí que és cert que per manca d’una xarxa d’infraestructures empresarials, necessitem les institucions; però no hi hauria de ser així. També trobem que la immensa majoria del públic, i ho dic referint-me en el meu cas, no veu normal que interprete uns ritmes que no li són familiars en valencià; en canvi, aquests ritmes, siga un Blues o un Soul, posem per cas, si els escolten en anglés ho troben perfecte. No soc jo l’entés qui pot expressar si el nostre país progressa adequadament en cultura. Només comentaré que tant sobre la llengua i cultura valencianes, així com sobre el coneixement de la nostra història, hauríem de posar més interés.

 

AA: Furgant més en el tema, quines creus que són les principals mancances de la indústria musical valenciana? I les seues fortaleses?

 

CE: Que funcione talment com funciona qualsevol país de l’entorn i que el públic preste atenció al treball dels nostres músics. Amb això tot rodaria correctament.

 

AA: No podem acabar aquesta entrevista sense que ens parles del teu nou treball discogràfic "CATACLIMS". Què amaga sota la seua pell, tant tècnicament com conceptualment?

 

CE: “Cataclims”, significa un retorn a les cançons d’amor assumint la temàtica tal com la vaig encetar en la meua primera època. Amb sensibilitat -que no sé si ho he aconseguit-. Amb tendresa i intentant arribar a la gent amb un missatge d’afecte.

He aparcat el tema social i he redescobert lletres d’amor, senzilles i amb uns arranjaments senzills. Incorporant instruments com és la trompa, el violoncel, les taules índies, un piano de joguet o una taula de fusta de rentar, un clavicordi, un fiscorn o una harmònica… I la meua veu, a més a més de guitarres, bateria o un ukulele.

Per a mi és un treball perfecte; és el que jo desitjava com a resultat i que gràcies a músics com mon fill Lluís, Ferran Pardo i la resta de companys, em sorprén a mi mateix quan escolte les 9 cançons que formen el treball, i m’encanta, m’encanta.

 

AA: Per acabar,ens pots avançar alguna cosa dels teus projectes en un futur immediat?

 

CE: De moment en setembre d’enguany tinc un concert a un poble proper a València i, per altra banda, he presentat l’àlbum nou a dos premis. Espere treure alguna cosa de profit, perquè encara que el 1995 vaig guanyar el Segon Premi del programa-concurs de TV3, Canal 33 i Catalunya Ràdio anomenat “Èxit”, ara un reconeixement em vindria molt bé donades les condicions de l’estat de la música en valencià.

 

AA: Carles ha sigut un autèntic plaer entrevistar-te. Gràcies per la teua generositat i accedir a la meua petició. Sense cap dubte les persones que lligen l'entrevista trobaran en les teues respostes un contingut molt interessant. D'altra banda, desitjar-te el millor tant en l'àmbit musical, literari com a personal. Gràcies i fins prompte!

 

CE: Moltíssimes gràcies, Artur, per facilitar-me l’entrevista i per publicar-la en el teu Blog.

Acabaré el rotllo que us he soltat dient-vos, que com comprendreu podria allargar-ho hores i hores. Que podria estendre’m més en les respostes; però que així com està ja us feu una idea de qui soc i del meu treball.

Això sí, us demane que m’escolteu, escolteu-nos. A vosaltres va dirigida la nostra música.

 

Gràcies, Artur. Gràcies a tothom.