POEMES I AUDIO
Abad, Josep Lluís
És femenina la mar
ÉS FEMENINA LA MAR
(Josep Lluís Abad)
És femenina
la mar. Com una dona
lliure i joiosa.
Insinua capritxos,
voldria acontentar-la.
Tot és sentir-la:
si respira i batega
el blau avança.
Com en un delta,
aigua salada i dolça
la vida aguaita.
Va i ve l'ona,
tot cavalcant pels límits
de l'abraçada.
S'alça un nou dia
ple de llamps i tempestes:
no tinc cap pena.
No seré nàufrag
en capvespres i albades:
son cor em canta.
Com una dona
lliure i feliç, volguda,
tan femenina.
Llurs enigmes m'envolten:
sap que m'hi arrelaria.
Alonso, Manel
Però la mar guardava esculls
PERÒ LA MAR GUARDAVA ESCULLS
(Manel Alonso)
Amor la mar fou l’estrany i fantàstic país
sobre el qual floriren
els nostres primers i maldestres besos;
la cambra en la qual esbossàrem el primer nu;
la llar on un dia descobrírem un foc desconegut.
Amor, la platja és el país que guarda
En el seu subsòl l’arca sagrada del teu record,
La casa on resideix la meua estima.
Amor, les tempestes que puga enviar el destí
Són ja inútils; cap onada,
Per molt que esgarrape la sorra,
No serà capaç d’esborrar
La silueta dels nostres cossos abraçats,
Que va restar esculpida
Per a ser ofrenada per la nostàlgia
I la malenconia d’un cor solitari.
Arnau, Maria Carme
Mar endins
MAR ENDINS
(Maria Carme Arnau)
La meua mar és la llibertat d’indagar
la infinitud de l’ésser
donant-li forma,
estavellant-se sobre les ones.
La meua mar endins és una gavina estenent les ales
un blau polint-se,
una escletxa dels ulls entre el desig i el dubte.
La meua mar endins és una recerca a l’infinit,
una flama que crema entre les venes
creix lleugera sobre les dunes
i es perd en els seus plecs.
La meua mar és la llibertat d’indagar
la infinitud de l’ésser
donant-li forma,
estimant la seua immensitat
La meua mar endins és una vasta cambra d’ecos
on navega la meua veu
per encendre de llum l’ombra de la nit.
La meu mar endins és l’obertura d’un horitzó,
un camí d’estimes, una finestra de llums a l’univers,
obrint l’instant suprem i, a l’abast l’esperança.
La meua mar és la llibertat d’indagar la infinitud de l’ésser.
donant-li forma, estimant-la.
Blanch, Berna
Estranya i pròpia
ESTRANYA I PRÒPIA
Berna Blanch
Sempre m’imagine front a tu,
buscant respostes,
deixant-te vindre, rebent-te,
estranya i pròpia,
sense horitzó ni distància,
tremolosa de la llum canviant.
Dis-me el secret
de l’instant i l’eternitat,
la paraula que dus desfeta en la veu,
que ressona en mi, que va i ve,
estranya i pròpia,
confosa i transparent.
Sempre ho hem sabut
som terra i mar,
som ona diluint-se en el temps,
som ona tornant des del temps.
Garcia-Carbó, Aina
Ona dona
ONA DONA
Aina Garcia-Carbó
Com l'ona
suau i tendra
acaronant la costa,
però valenta i brava
arrasant a sota.
Fugaç i plena,
viva tota,
i destra i certa
i terça i conhorta,
virtuosa i destructora.
Tanca els ulls
i escolta
la seua crida,
els seus impulsos,
la seua força.
Mar mare,
mar vida,
mar pura,
mar carícia,
mar ferida.
Sent com arriba,
intrèpida i sibil·la,
aclaparant els sentits,
segura i ferma,
contundent i decidida.
Jiménez, Gràcia
Vinc de dos mars
VINC DE DOS MARS
Gràcia Jiménez
Vinc de dos mars salvatges de profundes ferides,
un de marees llargues, l’altre d’illes rotundes.
Els dos guarden secrets que dormen a les platges,
on les ones cobegen la gravetat del món.
A la vora dels marges desperten a l’hivern
les ribes solitàries on els espills daurats
volen raptar la llum d’un únic sol etern:
la cadència perfecta d’un mateix horitzó.
Al nord les dones canten en ritual d’ofrena
llaurant sobre la fusta delicades flors d’aigua,
i a l’orient dibuixen vents de sal i gavines
invocant amb les mans la força de l’onada.
En els meus mars salvatges la vida es multiplica
fonent-se amb corrents braves en un etern combat,
ballant sota els estels una dansa de pau
que mene a casa nostra els antics navegants.
Vinc de dos mars salvatges amb profundes ferides
L’un de marees llargues, l’altre d’illes rotundes.
Gumbau, Rosabel
Cançó de bressol per a l'infant nàufrag
CANÇÓ DE BRESSOL PER A L'INFANT NÀUFRAG
Rosabel Gumbau González
El meu xiquet té soneta.
Les gavines li han portat
un sonall de caragoles
i un giponet de corall,
una carota d’escuma
i amb la marea, un senall
fet amb trenes de sirena
i ordit amb fonoll de mar.
Vou, veri, vou.
Al fons de la mar
ni trona ni plou.
No t’alces, criatureta?
Si et despertes, et daré
un collar de petxinetes
i una flassada d’estels
perquè cobrisques les teues
esquenetes de xiquet
i camines per les aigües
amb els teus peus nuetets.
Vou, veri, vou.
Al fons de la mar
Ni trona ni plou.
Criatureta oblidada
a vora i vora del mar,
si a un costat xiulen les bales,
a l’altre rogeix el bram.
Ja no dorms, ni rius, ni plores.
La indiferència és un rall
que ha enrocat la teua barca.
No et desensonyes, infant.
Vou, veri, vou.
Al fons de la mar
Ni trona ni plou.
Lliberós, Reis
Maresia
MARESIA
Reis Lliberós
Olor de la mar, MARESIA.
Barreja d’aigua i salnitre,
essència que dibuixa
els peixos a les roques mullades,
nostàlgies al capvespre
i el plàcton al fons marí.
La mar, filla de l’espill lluent del cel,
gronxa, a contracor,
els records perduts entre l’horitzó,
la riba i la platja.
Olor de la mar, MARESIA.
Barreja d’aigua i salnitre,
essència que guarda la memòria
dels besos naufragats a la pell,
nostàlgies al capvespre
i el plàcton al fons marí.
MARESIA, alé de la mar,
boira silenciosa,
que escriu el camí de pedres i de sorra
que em porte cap a casa.
MARESIA, olor de la mar.
Lliberós, Susanna
Ai mar, amor!
AI MAR, AMOR!
Susanna Lliberós
Blavíssima travesses
l'obscuritat silent del desconsol.
Ai mar, amor, ai mar!
De salnitre em refàs el cos en el record.
Qui diria de tu que em fas penya-segat
i així t'habite el crepitar d'escuma?
D'atzur seràs quan el dia cleville
i llepe la ferida del passat.
Ai mar, amor, ai mar!
Et vesteixes de nit, ja diluïda la certesa.
La pell que amb el va i ve colpeges
no serà espora en el desert
Ai mar, amor, ni rémora tampoc.
Alenes i aleteges amb argument o sense
de flor en nit buscant el nèctar
o la fam que et ressuscite.
Ai mar, amor, ai mar!
Mompó, Francesc
La mar en la memòria
LA MAR A LA MEMÒRIA
(Francesc Mompó)
T’escrius descaradament a la pell
allò que no podrem llegir mai,
desfetes grafies d’escuma
en els trencalls de la mirada.
Porte la mar en la memòria;
i als llavis, la sal dels records.
Tot és un enrenou de corall i pins,
d’asfalt, coscolles i peixos;
de llaurar el marinat sol
i de solcar les pàgines de la vida,
de ferir-se amb els pètals dels taurons
i de sanar amb el cascall de les ones.
Porte la mar en la memòria;
i als llavis, la sal dels records.
Em sé peix i em sé llunyania;
és inabastable el vaivé que condueix
a l’oceà que t’habita els ulls,
però em cal el tremp i la saviesa
per fondre l’última llum
a la platja dels teus braços.
Porte la mar en la memòria;
i als llavis, la sal dels records.
Penya, Vicent
Descoberta
DESCOBERTA
(Vicent Penya)
Sobre aquest desert d’aigua, un oasi imprevist.
L’illa que he descobert després de tanta espera.
Pròdiga i opulent, esquiva d’un gest trist,
com un terrer hissat que el pèlag abandera.
Unes ones afables a les platges de l’illa,
unes roques simètriques en la calma del port,
un migdia impol·lut que la llum acabdilla
m’han despertat les ganes de provocar la sort.
Cerque la plenitud en llocs hospitalaris
i remoc cel i terra si no arribe a la fita.
Trepitge terra ferma. Es buiden els aquaris.
Per fi trobe el meu nom sobre la sorra escrita.
Pitarch, Manel
Tot és mar
TOT ÉS MAR
Manel Pitarch
Tot és viu quan naix el dia,
l’univers, la immensa mar,
l’ànim s’arrunsa i s’enfila
amb el seu ball ondulant.
Tot renaix en nau profunda,
llança el cor a navegar
per la flaçada pelfuda,
tova i nua de la mar.
Tot s’inunda de turqueses,
verdes ulves, blancs coralls,
cavalls i escorpes vermelles
tresors dins dels teus ulls blaus.
Tot l’amor bressa les illes
solcant un món fraternal,
guarim les penes que migren
de sal líquida la sang.
Tot és calm quan dorm la lluna,
lluen els somis d’infant,
brillen espurnes d’escuma
en la nit de sant Joan.
Tot el vent mariner crida
el bell missatge del far,
el misteri i la poesia
que t’albira, mare mar.