MANEL ALONSO,
UNA FERMA I ACURADA TRAJECTÒRIA LITERÀRIA

Manel Alonso i Català va nàixer a Puçol (l’Horta Nord) el 22 d’agost del 1962.

És autor de diversos llibres de poesia, novel·les, reculls de contes i dietaris, entre els quals destaquen el llibre de poesia Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009), Premi Paco Mollà de Poesia, la novel·la Entre les urpes del gat (Editorial 3i4, 2018), el recull de contes Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011) i el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. També ha publicat llibres de narrativa infantil, entre els quals destaquen Caram, quina aventura! i Conta’m un conte, que van obtindre el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians en les edicions del 2002 i del 2009.

Enguany publica la novel·la Fusta de carrasca (Edicions del Bullent) i Quadern de l’horabaixa (Editorial Neopàtria).

Part de la seua obra ha estat traduïda al castellà, al basc i a l’italià.

​

Com pot observar el lector o lectora, un bagatge prou extens, interessant i productiu per a poder afirmar, sense cap tipus de dubtes, que ens trobem davant d’una personalitat de les lletres valencianes contemporànies. I en el meu cas, a més a més, davant d’un bon i generós amic amb el qual he col·laborat els darrers anys en projectes poeticomusicals. També vull destacar que he tingut l’honor de musicar i interpretar cançons engalanades amb poemes de la seua autoria. És, per tant, una immensa satisfacció conversar amb el narrador, poeta, articulista i amic Manel Alonso.

​

​

AA:

Hola, Manel. En primer lloc, el meu agraïment per accedir a aquesta entrevista per a la secció ‘Converses amb persones creatives’ del blog PARAULES A CEL OBERT. Ja saps que és un plaer compartir aquest moment. Conversar amb tu és un goig i, a més, estic segur que les teues paraules seran una font d’aprenentatge. Saps de la meua admiració i agraïment.

Però anem a la faena! Parlar de literatura, en el teu cas, és furgar en una motxilla repleta d’experiència i bagatge literari, però tot té un principi. Com va sentir Manel Alonso la necessitat d’abraçar la literatura com el vehicle ideal per a expressar-se? Un escriptor, des del punt de vista creatiu, naix o es fa?

 

MA:

Des que tinc memòria, em recorde com un lector voraç. La passió per la lectura em va portar el desig d’escriure, i d’eixe anhel va nàixer la voluntat d’anar a la recerca de la bellesa a través de la paraula. En el meu cas, per a poder ser m’he anat fent a mi mateix a base d’infinitat de lectures, provatures i errors.

​

AA:

Com és normal, els fonaments de la teua literatura deuen tindre uns referents. Quines van ser les teues lectures i els teus autors de referència inicial?

​

MA:

Les meues lectures inicials en llengua castellana foren Gustavo Adolfo Bécquer en les seues vessants de poeta i prosista, Pablo Neruda, Antonio Machado, Miguel Hernández, Federico García Lorca, en català Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés. Com també els novel·listes Robert L. Stevenson, Jules Verne, Lev Tolstoi i fins i tot José Mallorquí, del qual als dotze anys em vaig llegir tota la sèrie del Coyote. Vaig heretar la biblioteca de novel·la popular i còmic del meu pare, que vaig devorar en la preadolescència. I ara, per desgràcia, he heretat la del meu fill Arnau que vaig llegint a poc a poc.

​

AA:

I furgant més en el tema, com han evolucionat eixes referències fins a l’actualitat?

​

MA:

Fa dècades que vaig deixar de llegir Mallorquí. En la meua maduresa m’interessen autors com ara Philip Roth, Bernardo Atxaga, Manuel Rivas, Xuan Bello, Richard Ford, Gabriel García Márquez, Joan Fuster, Charles Bukowsky així com un bon nombre de creadors i creadores en llengua catalana coetanis meus com ara Josep Igual, Joan Garí, Manel Baixauli, Elvira Cambrils, Enric Soria, Manel Rodríguez-Castelló...

​

AA:

La teua obra se centra fonamentalment en la prosa, tant de ficció com de no ficció i en la poesia. On et sents més còmode? És qüestió d’estats d’ànim o actues en funció de necessitats editorials, pla de treball preestablit, temàtiques...?

​

MA:

Abans treballava de dues maneres, o bé arrossegat per un impuls interior que em podia fer abandonar el llibre en qualsevol moment i mantindre’l aturat durant anys per a retornar a ell i tornar-lo a abandonar i recuperar-lo diverses vegades, com és el cas de la novel·la Entre les urpes del gat, una aventura creativa que es mereix un relat; o bé atenent alguna comanda editorial com ha estat en bona part dels meus llibres de literatura infantil i, d’una manera especial, Els cinc enigmes del rei (Abril prodidacta, 2011) i La Calderona és nostra (Brosquil edicions, 2002). Ara intente centrar-me a establir un pla de treball, soc un escriptor més disciplinat, abans era un addicte al caos, encara que hi ha llibres recents que han estat escrits quan em trobava immers en una catarsi, com és el cas de Quadern per al meu fill Arnau (Editorial Neopàtria, 2022).

​

AA:

Els qui ens hem endinsat en la lectura de les teues obres, tant poètiques com narratives, tenim una idea de la teua manera d’escriure i expressar-te, però tu com et defineixes i valores la teua extensa producció literària? Què pretens que el lector o lectora capte sobre el fons i la forma de les teues obres?

​

MA:

Em desagrada la idea d’avorrir el lector. Les meues pretensions són molt bàsiques, provocar, suggerir, evocar, fer gaudir i reflexionar sobre la vida, la mort, l’amor, el pas del temps, la societat, la cultura...

​

AA:

Des del punt de vista formal, és clar que l’escriptor evoluciona al llarg del temps. Com ha canviat el teu llenguatge narratiu i poètic al llarg dels anys?

​

MA:

He intentat enriquir-lo, millorar-lo a partir de la tradició culta, però també de la cultura popular. La meua intenció és crear un llenguatge amb el qual tant el lector com jo mateix ens trobem còmodes.

​

AA:

El teu projecte ‘Després vingué la música...’ va ser una manera d’aglutinar la teua poesia amb la música i la interpretació d’un nodrit grup de representants de la cançó d’autor en valencià. Què va suposar per a tu eixa experiència?

​

MA:

Des que era una criatura he tingut una gran passió per la música. No com a cantant, compositor o instrumentista, sinó com a oient. M’agraden la música clàssica i la música popular. He descobert i he fet meus molts poetes perquè un músic havia convertit en cançons la seua poesia. Des de feia dècades covava el desig que algun cantautor convertira els meus versos en cançons. Abans de pensar el projecte de Després vingué la música ja hi havia hagut alguns músics que ho havien fet, Carles Pastor, Jesús Barranco, de Gent del Desert, Rafael Estrada, tu mateix... Aleshores, tant el meu fill Arnau com jo col·laboràvem amb la revista musical Sons de Xaloc, el coordinador de la qual estava vinculat a la indústria discogràfica. Parlí amb ell i decidírem fer un disc que recollira les deu cançons que gent diversa havia enregistrat i publicat. Vam fer un micromecenatge amb tan bona fortuna que vam doblar la quantitat econòmica que demanàvem, la qual cosa ens va animar a ampliar i obrir el projecte a més músics i cançons, com ara Acid Cookies, Andreu Valor, Borja Penalba, Garri, Carles Enguix... Per a mi, apassionat com soc de la música, va ser una experiència rica que em va fer tocar el cel amb les mans.

 

AA:

Un poema de per si és bell. Acompanyat d’imatge i fons musical, encara més. I si li afegeixes la veu d’un bon rapsode, ja és un luxe. Estàs d’acord amb aquest plantejament? Les Belles Arts es complementen o necessiten l’especialització de cada disciplina perquè la indústria puga comercialitzar-les millor?

​

MA:

No té per què ser així. Un poema no necessita més que un suport, digues-li una pàgina d’un llibre, un llum i un lector que el llija, la resta és espectacle. Els poemes, els relats, han de parlar per ells mateixos.

​

AA:

I seguint aprofundint en el tema, en aquest segle XXI, dominat per la tecnologia, les xarxes socials, la immediatesa, la renúncia quasi generalitzada a la reflexió en solitud... Quina és la teua opinió sobre el paper que hauria de representar la literatura en aquest context?

​

MA:

La literatura hauria de ser, entre altres coses, una invitació a aturar-se un instant a la vora del camí, agafar-li el pols real a la vida, reflexionar i posar-ho tot en dubte. La velocitat que ens imposen, la immediatesa a què ens han fet addictes no ens porta enlloc.

​

AA:

Tot i que, en el fons, cada autor és un reflex del món interior i de la influència de l’entorn, m’agradaria preguntar-te quina lectura fas d’aquest món tan convuls que ens toca viure? Com veus el futur de l’ésser humà?

​

MA:

Aquest estil de vida que ens volen imposar és un engany, com quasi tot. Ens enganyen i ens autoenganyem. Tenim por, i hi ha gent que comercia amb la nostra por. El futur de l’ésser humà el veig complicat, som a la vora de l’abisme.

​

AA:

Fins a quin punt la teua obra té el reflex del teu interior i del teu entorn? O, tal vegada, les teues obres són el fruit d’un món imaginari que procures allunyar de la realitat?

​

MA:

La meua literatura juga amb elements de la realitat i de la ficció. Em situe sobre la fina frontera que separa allò que he imaginat, que m’he inventat, d’allò que he viscut. No fabrique artefactes literaris per a l’evasió.

​

AA: He tingut l’oportunitat de musicar i cantar diversos poemes teus. Soc dels qui consideren que les Belles Arts mantenen un alt grau d’interacció. Tu com ho veus?

​

MA:

Tant la literatura com la música, i les arts plàstiques, recullen la mirada d’un individu sobre les grans qüestions que a l’ésser humà l’han preocupat al llarg del temps. Les mirades poden convergir, divergir, dialogar...

​

AA:

En un altre ordre de coses, des de la teua experiència, com veus el present i el futur de les lletres valencianes? Hi ha una normalització cultural en aquest sentit o el negoci editorial marca les tendències? Poden l’autoedició física i les noves tecnologies facilitar les coses a aquelles o aquells escriptors de la tercera o quarta línia de flotació?

​

MA:

És una pregunta molt difícil de respondre. Mai no hem estat tan bé com ara, la nostra llengua i cultura han patit molt, tant com les nostres llibertats individuals i col·lectives. El futur és sempre incert. La indústria valenciana del llibre no és tan potent com per a marcar tendències, ni hi ha un nombre de lectors tan important per assegurar ni tan sols el seu futur. Sobre les noves tecnologies, preferiria no opinar.

​

AA:

Amb el màxim afecte i respecte, sé que la teua vida té un abans i un després. La pèrdua del teu fill és difícil de superar, però, com t’he comentat més d’una vegada, necessites normalitzar i conviure amb la pena. Potser el teu poemari Quadern per al meu fill Arnau ha tingut un efecte terapèutic en el teu ànim?

​

MA:

Em va ajudar psicològicament a no caure en el pou de la depressió, a no fotre’m un tret al cap. Però és un llibre que no puc llegir i menys en públic, em destrossa.

​

AA:

Per acabar, dues qüestions d’interés. Des de la teua experiència, quins consells donaries a un jove escriptor o escriptora que s’inicia en aquest ofici? I des del punt de vista literari, un pardalet m’ha dit que tens novetats per a setembre. Què és exactament el que portes entre mans?

​

MA:

No m’agrada donar consells, un consell no es pot donar a la lleugera, comporta una gran responsabilitat que no vull assumir. Cadascú ha de trobar el seu camí. Per a després de l’estiu apareixerà un llibre de poesia, Quadern de l’horabaixa (Editorial Neopàtria, 2022), un treball en el qual Vicent Penya, (utilitzant les seus pròpies paraules) ha elaborat una tria representativa i crítica de tota la meua obra poètica, editada i inèdita, però al mateix temps s’ha estructurat com un llibre nou, que es pot llegir com una unitat, defugint el plantejament de llibre de llibres i sense tindre en compte la seqüència cronològica dels poemaris ni l’ordre en què s’hi estableixen els poemes, només la intenció última i el seu valor estètic i ètic.

El 30 de setembre presentarem en el meu poble i el 15 d’octubre a La Plaça del Llibre de Castelló de la Plana la meua nova novel·la Fusta de carrasca, que edita en la col·lecció Miratges Edicions del Bullent. La protagonista, una dona de classe mitjana baixa, ens ofereix un inventari de records que acaben conformant la crònica d’una nissaga familiar, alhora que fa la recreació del seu passat. Un passat que la porta a un present que de colp i volta es trenca d’una manera brusca i traumàtica. En les pàgines d’aquest llibre constituït per fragments diversos es troben dos paisatges, dues cultures i el retrat de quatre generacions d’una mateixa família.

​

AA:

Benvolgut Manel, ha estat un autèntic plaer conversar amb tu. T’agraïsc enormement que hages accedit a aquesta entrevista. De segur que els lectors i lectores estaran encantats amb les teues paraules. Gràcies infinites i fins aviat, Manel!