El càlid vers
de Maria Carme Arnau

Maria Carme Arnau i Orts és d’Alfara del Patriarca, a l’Horta Nord de València. Llicenciada en Psicologia, i en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de València, amb Màster en Polítiques Educatives, treballava d’orientadora en un institut públic d’educació secundària i com a professora associada al Departament de Psicologia Evolutiva i Educativa de la Facultat de Psicologia de la Universitat de València. A més, participa en diversos seminaris d’investigació educativa.

Membre integrant, des dels inicis, del cercle poètic Argila de l’aire, començà la seua carrera literària l’any 1996 amb la publicació del poemari Bri de vols. Continuà, sense atur, amb Clissar les hores (menció honorífica del premi de poesia Ibn Hazm de la Ciutat de Xàtiva, 1998), editat per Ed. 7 i Mig (1998). Totes les mars són una sola mar, (IV premi de Creació poètica Paiporta) editat per Tàndem edicions al 2005; Fragments de cel, (Premi de poesia “Fundació Cultural Poeta Francisco Mollá Montesinos”. Petrer, 2006), Ed.Agua Clara. Col·lecció Aiguader. Bastir la mar endins, (VII Premi de poesia “Jordi de Sant Jordi” de la Ciutat la Vall d’Uixó, 2007), Ed. Brosquil (2008). En el desert dels meus ulls, (Premi de poesia Goleta i Bergantí” de l’Ajuntament de Masnou 2008), Viena edicions (2009). Itinerari de tendresa (Premi Ibn Hazm de la Ciutat de Xàtiva, 2009), Bromera edicions, 2010. Paraules sota la pell de l’univers, (Premi de poesia Ciutat de Torrent, 2011), edicions Tabarca, 2012. Aquell so entre l'infinit i el no-res, (Premi de poesia Badenes Dalmau de la ciutat d’Alberic 2014), edicions Perifèric. En el decrèixer de la pluja (premi de poesia Marià Manent, 2016), editorial Cossetània. En el principi la set i la sal (Premi de poesia Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2018). Habitatge de mirades i secrets (Premi Sant Vicent del Raspeig 2021). La raó s’escampa en l’aigua (Premi de narrativa Rafael Comenge 2019).

A més, ha col·laborat en revistes com Intro i en Diàfora i, des de 2015, en la Revista L’Aiguadolç. A més, ha estat inclosa en nombroses antologies poètiques.

 

Parlem, doncs, amb Maria Carme Arnau amb la intenció de conèixer millor la poetessa i la persona. Intentarem esbrinar de primera mà la seua concepció de la poesia i de la vida en general.

 

 

AA:

Hola, Maria Carme. En primer lloc, el meu agraïment per accedir a aquesta entrevista que, des del bloc PARAULES A CEL OBERT, et propose. Ja saps que és un plaer compartir amb tu aquest moment. Saps de la meua admiració i agraïment.

Però… entrem en matèria. Tot i que recentment has accedit a la narrativa per la porta gran amb la teua guardonada obra "La raó s'escampa a l'aigua", la majoria de la teua producció literària s'enquadra en l'àmbit de la poesia. Per aquest motiu, m'agradaria començar preguntant-te: En quin moment vas reconéixer que la poesia era el vehicle ideal per expressar-te?

 

MCA: 

No recorde cap moment precís on vaig reconèixer que la poesia era el vincle ideal per a expressar-me. Estic convençuda que van ser un cúmul de fets. Escrivia quan estava a l’institut: reflexions, notes, esborranys, un diari... Llegia poesia i, de sobte, vaig començar a escriure poemes, com molts altres joves. No vaig continuar escrivint. Em vaig dedicar a estudiar i opositar. Vaig fer un llarg camí fins a traure el meu primer poemari. I, en aquest procés, vaig descobrir que em permetia comunicar-me amb l’univers i amb altres éssers, estimant.  A partir d’aquest moment, la poesia ha format part de la meua vida. La poesia necessita poc espai, qualsevol cosa que afegeixes de més destrossa el poema. Per tant, és un vincle perfecte per expressar d’una manera sintètica el que vols dir. I no negue que m’agrada penetrar dins el silenci i extraure del meu interior les paraules.

 

AA:

Encara que siga un tòpic, el poeta neix o es fa?

 

MCA:

Avui dia, s’accepta en general que les diferents capacitats d’intel·ligència estan  presents en tots els éssers humans. Pel temps, cadascú desenvolupa unes capacitats més que d’altres. La capacitat creativa és una de les principals funcions del pensament. És cert: en el meu cas, sempre he tingut una excessiva sensibilitat i imaginació,  però la poesia, com totes les arts, demanen el domini d’unes tècniques que cal adquirir en l’aprenentatge. No em considere una persona on les muses li parlen a l’oïda i crea el poema. Soc més una persona de treballar diàriament. Intente escriure cada dia; de vegades, solament són tres versos o tres idees que em són donades per un text, una observació d’un paratge natural on passe l’estiu, o parlant amb un grup d’amics. Hi ha poemes que no necessite reescriure’ls i altres els deixe dormir durant un llarg temps. Sovint duc alguna idea que em bull al pensament i vaig donant-li voltes fins a esgotar allò que volia dir, reunisc els poemes i tanque el llibre. En tots els meus poemaris hi ha un fil conductor. Per aquest motiu, pense que m’he anat convertint en poeta. Això no vol dir que hi ha dies que em sent molt inspirada per a crear. La poesia ha estat sempre una prioritat en la meua vida.

​

AA:

Per cert, quines van ser les teues primeres lectures poètiques i quins autors t'hi van influir?

 

MCA:

Bé, com la majoria de poetes, he tingut els meus mestres. Vaig tindre de professor de literatura en batxillerat a Vicent Alonso (poeta), que ens va obrir una mirada diferent sobre el món de la creació. I, sobretot, a la manera d’entendre la literatura, com a lectora crítica. He llegit la majoria d’autors clàssics. Vaig iniciar la meua passió per la poesia amb San Juan de la Cruz, Salinas, Machado, Eliot, Rilker... no va ser fins a arribar a la universitat que vaig començar a llegir els poetes catalans. A les escoles encara no s’ensenyava el valencià.

  Soc de les que pensa que no es pot ser escriptor, si abans no has sigut lector. No soc partidària de posar trenta poetes en una entrevista per exhibir les meues lectures, però actualment dedique molt de temps a llegir assaig, poesia i novel·la. Encara que la meua vida està abocada a la poesia, llegint-la, escrivint-la i divulgant-la en recitals poètics, revistes, però també escrivint narrativa i conversant en diversos clubs lectors sobre la meua novel·la. Per sort, aquest any he aconseguit que al meu poble es creara el primer concurs literari en forma de Mostra poètica. De la Mostra ha sorgit un llibre amb vint-i-vuit poemes editat per l’editorial Sargantana-NPQ

   Cada dia llegisc poesia. Un bon vers et dona força per a continuar endavant. Ara bé, no sabria dir quins poetes m’han influït més, no em sent deixeble de ningú, en part perquè pense que cadascú ha de buscar la seua veu, pròpia i singular; potser que em semble algú, però no soc conscient. La llista de poetes que he llegit és molt llarga i, per suposat, que m’han influït i he aprés d’ells. Respecte a alguns poetes que m’han colpit, destacaria: Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Francesc Garriga, Joan Margarit, Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Wislawa Szmborska... entre d’altres.

 

AA:

Encara que sé que el que et demanaré és una cosa molt subjectiva, com definiries la poesia?

 

MCA:

La poesia és l’art de la paraula. Quan estic llegint un poema, puc sentir la música amb les paraules o veure un paisatge. Però, quan escric poesia, no sols pense a descriure un instant que em colpeja en el més profund del meu ésser. Sempre s’ha de commoure. També busque provocar al lector, en un moment que tot allò que ens envolta és massa contradictori. Hi ha una part de la meua poesia que és provocació, és crítica social, és un crit en l’obscuritat. I una altra és pura introspecció, per a qüestionar-me. Per aquest motiu, és difícil definir què és la poesia. Cada poeta tindrà, segurament, una visió diferent quan la defineix, la poesia. De fet, en el panorama actual, trobem poesia purament testimonial, social, descriptiva, experimental, barroca, de l’experiència... i tots els estils són vàlids, perquè la poesia és una forma de llibertat on el poeta expressa la seua manera de percebre el món.

​

AA:

Des del punt de vista formal, és clar que el poeta evoluciona al llarg del temps... com ha canviat el teu llenguatge poètic al llarg dels anys?

 

MCA: 

Vaig començar a escriure per a mi, perquè necessitava explicar les meues dèries, les passions, les tristeses... establir un ordre als meus sentiments i pensaments. Escrivia perquè ho necessitava. No pensava en cap futur lector. La poesia naixia del meu instint creador per a poder extraure les meues emocions. Era una poesia d’imatges, com si es tractara d’un flaix, fet que es pot veure llegint el meu primer poemari Bri de vols. En aquest poemari, el punt de partida s’allunyava de la raó, era instintiu, la visió del paisatge donava forma a un viatge cap a la llibertat. A mesura que avançava en el poemari, la raó intervenia per obrir camins. M’interessava la claredat i que els lectors m’entengueren.

      Un altre poemari que va fer un incís en el meu estil poètic va ser la publicació del poemari Aquell so entre l’infinit i el no-res: tot ell estava molt arrelat a la mística. Però, en general, malgrat la meua evolució, en el llenguatge, des del punt de vista formal, no hi ha un gran canvi. Podríem dir que mantinc la mètrica, el ritme, fins i tot els ritmes interns... La poesia que faig ara, pràcticament, és molt semblant a la que vaig començar. No vol dir que no haja variat res, els corrents de poesia que m’arriben m’han fet reflexionar sobre el fet poètic. Però em sent còmoda en la meua manera d’escriure. Hi ha un joc entre la introspecció, la contemplació i el compromís social. Si es llegeixen els diferents poemaris que he anat publicant, des de 1996 fins ara, es pot observar una evolució respecte a haver aconseguit dir l’essencialitat de les coses, sense cap ornament o retòrica. El llenguatge que va teixint el poema, cada vegada, és més visual i sintètic. Amb els temes, encara que cíclics, he intentat dir les coses d’una manera diferent, apropant-me al lector sense posar límits a tots allò que forma part de les meues vivències. No negue que en tot el meu procés creador hi ha recerca a descobrir la meua identitat pròpia per a poder obrir camins dintre meu.

 

AA:

Aprofundint en el tema, en aquest segle XXI dominat per la tecnologia, les xarxes socials, la immediatesa, la renúncia gairebé generalitzada a la reflexió en solitud. Quina és la teua opinió respecte al paper que hauria de representar la poesia en aquest context?

 

MCA:

Els poetes no podem estar al marge, som part d’aquest sistema neoliberal. L’ésser humà parteix, com és evident, dels referents que l’envolten. En això, no vull dir que l’artista ha de formar part d’aquest engranatge de productivitat on tot es devalua. El capitalisme ens devora. Per aquest motiu, hem de ser capaços d’anar més enllà, construint altres realitats. No podem obviar que vivim en una societat malalta que està arribant al límit de l’obscuritat. I hem de sorgir d’aquesta foscor. Els poetes solem créixer escrivint. La societat del segle XXI ens ofereix multitud de camins i nosaltres hem de saber escollir. Hem de saber renunciar a allò que no du enlloc. Sense negar que vivim en una societat on hem aconseguit avanços socials notables, però també hi ha moltes incoherències que són molt presents. I diria més, estem davant d’un nou ordre mundial que es fa més evident en la guerra que està assolant Ucraïna.

   La poesia actual ha de dur implícita una mirada crítica que permeta al lector crear distància per a replantejar-se el món al qual aspira. Hi ha, de fet, la funció de resistència davant d’una humanitat que ha sofert tota mena d’injustícies. Vivim al segle vint-i-u, i la poesia ha d’afrontar nous reptes. Ha d’ocupar un lloc fonamental. No estic dient de fer poesia de denúncia, que resulta complicada per a molts poetes si volen mantenir un nivell alt. Tampoc veig clar cap on anem. Cada vegada s’escriu més per a les xarxes socials. Es busca destacar les coses insignificants, sensacionals o vulgars, on tot és vàlid. On tot es publica si aportes el cost. On es publica més que mai i els llibres tenen un impacte molt curt. Podem quedar passius, els poetes? És difícil de respondre. Tampoc és fàcil ser innovador, ja que anteriorment s’han utilitzat tota mena de tècniques. En els últims anys, la renovació ha estat en el món de la imatge, les impressores 3D i en les xarxes socials. Hi ha més oferta que originalitat. Han proliferat els artistes, i em pareix genial. Cada dia, hi ha més tallers que t’ensenyen a escriure, és a dir, l’ofici d’escriptor. El joc de l’artista consisteix a poder penetrar en la realitat i veure més enllà de la imatge que ofereix l’ull. Ara bé, on va encaminada la nostra civilització? És la pregunta que cal analitzar dins d’una societat autocomplaent. M’he dedicat a analitzar-la molts dies i no he trobat una resposta amb suficient força per a clarificar cap on ha d’encaminar-se la poesia actual. El que crec és que no podem oblidar el nostre compromís per a aconseguir una societat cada vegada més digna i  defensant amb passió els valors humans. El més important és assolir un món més humà i més savi on la poesia done sentit a la vida.

 

AA:

Tot i que, en el fons, la poesia és un reflex del món interior i de la influència de l'entorn, m'agradaria preguntar-te: Quina lectura fas d'aquest món tan convuls que ens toca viure? Com veus el futur de l'ésser humà?

 

MCA:

La lectura que faig d’aquest món que ens toca viure és complicada. Reivindique la resistència davant els abusos del poder. Estem sotmesos a una manipulació constant, impossible de suportar. Però no vull convertir les meues reflexions en un pamflet. Podria descriure què significarà, pel futur immediat, els avanços de la robòtica, de la tecnologia o els problemes de la transhumància, la contaminació o el canvi climàtic... Però no vull posar-me pessimista. Estic preocupada per la realitat política, social i per la realitat terrible que ens envolta i que ens crea angoixa i inseguretat. I que destrueix qualsevol desig d’utopia. Estem vivint moment tràgics; tanmateix, vull creure en el futur i tindre esperança. Hi ha una gran diversitat de pensaments, les persones estan cada vegada més preparades; hi ha una explosió de propostes i de projectes en els joves universitaris. És evident que moltes de les seues idees s’han de garbellar; així i tot, l’ésser humà pot véncer tots els obstacles. I, com els deia als meus alumnes de psicologia, són les nostres decisions les que ens duran cap a nous models de vida i faran possible un millor futur.

 

AA:

I ja, de passada, com veus el futur de la poesia en general?

 

MCA:

Veig un futur esperançador, evidentment i, per sort, hi ha més poètica i més poetes. En aquest moment, la poesia valenciana es troba en un moment d’auge, respecte a la quantitat de poetes, com a la qualitat i la diversitat. Així com han augmentat el nombre de cantautors que beuen de la poesia. La poesia ha tornat a les places mitjançant els festivals, les cançons i els recitals. Els poemes transmeten la sensació de viure més intensament i el públic comença a gaudir escoltant-los. La poesia avui és més necessària que mai, en una societat tan convulsa i plena d’obstacles, on és complicat saber on ens trobem. La poesia ens humanitza, i la seua bellesa, el silenci, l’equilibri, la pau, la musicalitat ens salva. Dona sentit a la nostra vida.

 

AA:

Passant a un altre tema, he tingut l'oportunitat de musicar i cantar diversos poemes teus inclosos al disc “10 poetes contemporanis” i  “Camins d'aigua”. Soc dels que considere que les diferents Belles Arts mantenen un alt grau d'interacció. Tu, com ho veus?

 

MCA:

Considere bàsic treballar amb artistes, sobretot visuals i músics. Crec que és el somni més gran per a qualsevol poeta, perquè ens amplia l’horitzó i ens fa créixer. A més, fer feina amb una persona com tu, un creador incansable, amb el qual poder dur endavant un projecte, on també en participen altres, és un goig immesurable. En l’últim projecte, on el tema principal era la mar, quan vaig escoltar el disc en el qual sorgien diferents sensibilitats poètiques, des de poemes molt fràgils a poemes amb molta força, tenia la sensació d’haver-hi trobat el cap de fil per a cabdellar d’una manera plena el procés creatiu.

 

AA:

Per acabar, dues qüestions d'interés: Quins consells donaríeu a un jove escriptor/escriptora que s'inicia en aquest camí de la poesia? I des del punt de vista literari, què portes ara entre mans?

 

MCA:

Ser jove significa crear utopies, mites, maneres de pensar... fer moltíssimes coses alhora. En definitiva, poder aprofitar la vida al màxim, encara que, amb el temps, t’adones que aprofitar-la és una altra cosa. Però un jove s’ha de jugar la pell per aconseguir allò que desitja. No soc persona de donar massa consells, cadascú ha de trobar el seu camí. Però els diria que llegir i reflexionar, al llarg del temps, m’ha fet més lliure, en el sentit que he pogut escollir més opcions sobre la meua pròpia vida. Ser poeta significa ser capaç d’interpel·lar-te a tu mateix. Podem escriure poemes vivencials amb molta rapidesa, però un bon poeta ha d’anar-hi més enllà, ha de tastar la seua pròpia vida i triar les paraules que van formant cada vers, de la manera més universal possible. Els lectors dels seus poemes s’han d’identificar amb allò que diu i donar-li el seu sentit. I no és gaire fàcil. Per aquest motiu, els diria: llegiu molt i bé, llegiu poesia i no deixeu d’escriure-la, penseu i parleu amb altres poetes o amics d’allò que heu escrit. Poseu el vostre gra d’arena, trobeu el vostre camí per estimar i no tingueu por. Heu d’assumir que hi ha un cert risc en cada decisió a prendre i que un poeta és sovint solitari i poc comprés socialment...

 Dir-te que, entre mans, duc prou projectes. He acabat dues novel·les, ara estic a l’espera de traure-les, tenint en compte tots els obstacles que trobem els escriptors. He continuat fent poesia. Fa quinze dies, vaig tancar un poemari i tinc tres al calaix, a més d’un grapat de poemes en algun quadern, on continue reflexionant sobre l’existència, el silenci, la llum, el pas del temps, el dolor... i un futur cada vegada més incert, per la bretxa social que es va creant al nostre voltant. I hem de ser conscients que ningú és immune.

   Respecte al meu treball com a escriptora, cada dia soc més crítica: no vull creure’m que sé alguna cosa; més bé he d’anar perfeccionant l’escriptura fins a l’esgotament. Així com aprofundir en el fet humà, que és el que realment sempre m’ha importat.

 

AA:

Estic molt content de començar aquesta secció d'entrevistes conversant amb tu. Ha estat un autèntic plaer. Moltes gràcies, molta salut i molts èxits.