L’INCOMBUSTIBLE I POLIÈDRIC
MIQUEL PUJADÓ

Miquel Pujadó i Garcia va néixer l’any 1959. Doctor en Filologia Romànica, és conegut sobretot com a cantant i autor de cançons. Ha actuat arreu d’Europa i Amèrica (França, Itàlia, Dinamarca, Suïssa, Estònia, Bélgica, Anglaterra, Alemanya, República Txeca, Luxemburg, Mèxic, etc.) i ha enregistrat dotze discos amb les seves pròpies cançons , tres amb les seves adaptacions de Georges Brassens, i uns altres tres amb poemes musicats de diversos autors, a més d’escriure, compondre i adaptar cançons per a Dyango, Guillermina Motta, La Salseta del Poble Sec, Titot, Joan Isaac, La Principal de la nit, Mesclat, Blues de Picolat, Luis Eduardo Aute i altres grups i solistes. Autor del llibre de referència Diccionari de la Cançó. Dels Setze Jutges al rock català (2000), ha col·laborat com a articulista, guionista i locutor amb diversos mitjans (Serra d’Or, Catalunya Ràdio, Cadena 13, Ràdio 4, Revista Musical

Catalana…). Com a narrador per a nens i joves, ha publicat vuit llibres i ha guanyat els premis Lola Anglada (2003) i Barcanova (2012). També ha utilitzat la seva experiència com a professor i cantant per fer concerts-conferència dedicats a la poesia cantada, la cançó francesa, etcètera, i tallers sobre literatura i cançó a centenars d’instituts, escoles d’idiomes, biblioteques, universitats…

Entre 2007 i 2018, va col·laborar amb Carles Canut i la Fundació Romea com a autor de dramatúrgies, actor i cantant, i va signar més de vint espectacles interpretats per actors de la talla de Joan Pera, Lluís Soler, Mario Gas, Jordi Boixaderas, Mingo Ràfols, Victòria Pagès, Josep M. Pou, Enric Majó, etc. El 2019 apareix, escrit per Miquel-Lluís Muntané, el primer llibre dedicat a la seva trajectòria, Miquel Pujadó, el bard incombustible (Llibres del Segle) i, després d’un parèntesi causat per la pandèmia, enregistra un nou disc de temes propis, De foc i de vellut, que surt el 2022, quaranta anys després del seu primer àlbum, i on col·laboren músics de la categoria de Xavier Batllés, Marcel Casellas, Xavier Figuerola i un llarg etcètera.

​

 

Com poden observar, el ventall creatiu de Miquel Pujadó és espectacular. Múltiples facetes d'un autèntic "Creautor" capaç de conjugar nombroses manifestacions artístiques aglutinades en un tot que no és ni més ni menys que un importantíssim bagatge creatiu. Un conglomerat que defineix la seva personalitat artística en diferents camps com ara la cançó d'autor, escriptor, compositor, articulista, guionista, locutor, professor, conferenciant, dramaturg...

No hi ha dubte que estem davant d'una personalitat inquieta que es retroalimenta bevent en nombroses fonts artístiques des de la veterania que suposen els més de quaranta anys produint art.

Així doncs, sense més preàmbuls passem a conversar amb Miquel Pujadó amb la intenció de conèixer millor tan singular personalitat. Segur que tindrem l'oportunitat d'obtenir interessants respostes relacionades amb la música i altres activitats que conrea, així com la seva manera de veure i entendre aquest món tan complicat on estem immersos. Som-hi!

 

AA: Benvolgut Miquel, sigues benvingut a la secció d'entrevistes del blog PARAULES A CEL OBERT. En primer lloc, et vull agrair que hagis accedit a aquesta entrevista. Per mi és un gran honor poder conversar amb tu i compartir amb les lectores i lectores del meu blog tan grata experiència. Estic convençut que les teves opinions i punts de vista seran una bona font d'aprenentatge.

Comencem!

 

La ressenya inicial ja ens dona una idea del teu món creatiu. Un important i extens bagatge artístic que al llarg del temps ha forjat un estil propi. Però, com ho veu Miquel Pujadó? Quines característiques defineixen el teu estil i personalitat musical i creativa en general? Quina música escolta habitualment Miquel Pujadó? Quines són les teves influències musicals? Quins grups o temes t'inspiren?

​

MP: Un estil, una veu pròpia, deixant de banda genis com Mozart o Rimbaud, es va forjant a poc a poc, durant un lent aprenentatge. Cal llegir molt, escoltar molt, i sobretot assimilar i pair, perquè no es tracta de mimetitzar allò que t'agrada, sinó de fer-ne matèria pròpia: Brassens no s'entén sense Charles Trenet, però (deixant de banda les seves cançons de joventut, que mai no va enregistrar), no va ser mai un “subTrenet”, sinó que es va imposar com una de les veus més personals del segle XX. La meva concepció de la cançó implica un equilibri, tan difícil com necessari, entre tres elements: text, música i interpretació. Des d'aquest punt de vista, soc hereu de la tradició trobadoresca i, per tant, els meus referents han estat sobretot els cantants francòfons (Léo Ferré, Barbara, Nougaro, Brassens, Béart, Renaud, Brel...) i italians (Lucio Dalla, Paolo Conte, Fabrizio de André, Giorgio Gaber...), però també artistes de moltes altres llengües, procedències i estètiques (Leonard Cohen, Aute, Javier Krahe, José Afonso, Sting, Mikel Laboa, Pete Seeger... i, entre nosaltres, gent com l'Ovidi.) Però els meus referents són molt més amplis, i abracen molts camps artístics: de Txaikovski a Éric Satie, de Baudelaire a Prévert, de Magritte a Escher, de Stéphane Grapelli a John Coltrane, de François Cavanna a Pere Calders, de Franquin a Hugo Pratt, de Cole Porter a Sondheim, dels Monty Python a Mischief Theater... Soc conscient, però, que hi ha estètiques per a la comprensió de les quals no estic format culturalment (la música hindú, el heavy metal o un cert flamenc, per exemple.) De tot el que he anat adquirint i sedimentant, ha anat sortint una “veu” o estil, amb elements com els següents: la recerca de la perfecció formal d'uns textos tan treballats que han de semblar espontanis a l'hora de cantar-los; la reivindicació de la rima consonant, la identificació dels accents tònics i els musicals, i el plaer de jugar amb els mots; l'obsessió per la melodia com a vehicle perquè el text penetri; el gust per les cançons narratives, que expliquen històries; l'humor com a eina essencial per establir una visió crítica del món i fugir de demagògies barates; el convenciment que una cançó pot tractar qualsevol tema sempre que es faci des d'un prisma individual i personal; l'ús de la veu no només com a instrument, sinó com a eina expressiva, propera a l'ús que en fan els actors; i sobretot, el desig de fugir tant de l'intel·lectualisme pur com de l'emotivitat fàcil: una cançó s'ha d'adreçar tant al cor com al cervell.

​

AA: Al llarg de la teva trajectòria has desenvolupat nombrosos pals, però centrant-nos essencialment en el camp musical, tota trajectòria té un començament. Quina valoració fas dels teus inicis i com has evolucionat musicalment a partir d'aquest llarg recorregut de més de quaranta anys?

 

MP: Em sembla que vaig escriure la meva primera cançó quan tenia 13 anys i vaig començar a pujar als escenaris entre els 14 i els 15, i als 16 ja vaig participar en el muntatge itinerant Terra Viva, de la productora Enllaç, i feia primeres parts de cantants coneguts. Però les cançons que escrivia en aquell moment (cridaneres i d'un transcendentalisme que ara em sembla ridícul) em van servir sobretot per saber què no havia de fer. Als 18 anys, vaig decidir començar de zero: abans de parlar de la vida i de la mort, em calia saber parlar, per exemple, d'un rellotge espatllat o d'un capvespre a la muntanya; havia d'aprendre l'ofici, amb humilitat. Per això les cançons del meu primer àlbum (El temps dels fanals en flor, de 1982) són aparentment tan senzilles com ingènues. A poc a poc, vaig anar complicant-me la vida tant pel que fa als elements formals com pel que fa al contingut, i penso que he arribat a crear el que anomeno una “veu” personal (i no em refereixo només a la veu física, que també ha evolucionat, i molt, des del meu inici.) Pel que fa a l'element purament musical, ja que m'ho demanes, jo sempre he utilitzat els referents musicals així com un pintor utilitza els colors, ara els càlids, ara els freds, en funció del tema del quadre. Si una cançó demana elements propers al jazz, al blues, a la música tradicional, etc, els hi poso, però conscient que no soc un jazzman, un bluesman o un folksinger, sinó un autor i intèrpret de cançons que juga amb els referents musicals que té a l'abast per tal de crear un resultat global. Una  gran cançó potser no té un text comparable a un poema de Baudelaire, potser no té una música comparable a una sonata de Beethoven, però com a cançó pot estar al mateix nivell que un poema de Baudelaire o una sonata de Beethoven, i si algú s'escandalitza per aquesta afirmació, que s'hi posi fulles.

 

AA: Juntament amb la discografia d'autoria pròpia, un fet rellevant a la teva producció musical són els discos sobre adaptacions de Georges Brassens. Què té Brassens que et va empènyer a versionar-lo?

 

MP: Brassens és un clàssic indiscutible i intemporal (per això, 41 anys després de la seva mort continuen havent-hi arreu d’Europa festivals dedicats a la seva obra.) És una sàvia combinació de tendresa, humor i ferocitat, de comprensió i pietat per les febleses i la misèria humanes i de lucidesa a l'hora de fustigar sense pietat l'estupidesa i la maldat, de referents cultes i de llenguatge popular. També és un compositor extraordinari (sota l'aparent senzillesa estètica que va caracteritzar les seves actuacions i els seus enregistraments, un contrabaix i una o dues guitarres, s'amaguen joies melòdiques i harmòniques; en funció de l'efecte desijat, trobem tant la melodia i l'harmonia elementals de “Le gorille” com l'extrema complexitat de “La rose, la bouteille et la poignée de main” (que pot fer tornar boig a més d'un guitarrista), i una veu fraternal, que sap dir les coses com un amic que ens parla a cau d'orella. L'any 1990, quan vaig treure el meu cinquè àlbum (Ambaixador d'enlloc), vaig tenir por de començar a repetir-me i vaig decidir deixar de mirar-me el melic durant un temps i enfrontar-me al repte d'adaptar Brassens. El resultat (La mala herba, de 1992) va ser força ben rebut, vaig començar a ser sol·licitat per anar a cantar a festivals a França i a Itàlia, i això em va animar a fer un nou disc d'adaptacions, al marge de la meva obra “normal”, cada 10 anys, si fa no fa. El darrer, Brassens, llum i ombra, és de 2013. Per cert, també vaig triar Brassens per la seva interpretació neutra, una porta oberta a poder fer teves les seves cançons, cosa molt més difícil amb cantants més teatrals, com Jacques Brel, que fan difícil separar les seves cançons de la seva manera de cantar-les.

​

AA: Al teu currículum també destaca el fet de compondre per a altres artistes Quines motivacions et porten a dur a terme aquesta activitat? És qüestió d'amistat, encàrrec, col·laboració...?

 

MP: Em va bé com a exercici, per tal de sortir de la meva zona de confort, tot posant-me al servei d'unes altres veus, d'unes altres estètiques. Quan vaig començar a escriure per a Dyango, em va dir: “Vigila amb les paraules que fas servir, no et compliquis la vida, pensa en com és el meu públic”, I així ho vaig fer. Per a la Salseta, sé que els textos han de ser divertits, però sobretot estar al servei d'una música ballable... I així en general. Tant si faig textos com músiques, o adaptacions de cançons estrangeres, miro sempre d’imaginar el que faig interpretat per l’artista a qui està destinat, i intento oblidar-me, fins a un cert punt, de mi mateix. Això no vol dir que rebaixi l’exigència amb què treballo, sinó que l’adapto al destinatari.

​

AA: Parlem ara una mica del teu pla de treball creatiu. Com vas desgranant, des del principi, les teves cançons? Com convoques a la inspiració?

 

MP:Com deia algú, millor que la inspiració t’agafi treballant... Al llarg dels temps, vas acumulant de manera conscient o inconscient imatges, idees, frases, possibles títols, idees melòdiques... I arriba un moment que alguns d’aquests fragments semblen desenvolupar-se sols, quan ja estan a punt, i esdevenir cançó. Molta gent que em valora sobretot com a lletrista (és un tòpic que no em puc treure de sobre), se sorprèn quan els dic que sovint elaboro primer la melodia de les cançons. Bé: el primer és la idea general, el tema i la manera de tractar-lo. Sovint, parteixo d’una simple frase o d’un possible títol. Després, treballar una melodia i una harmonia al piano o a la guitarra, sense el condicionament de l’estrofisme, em permet ser més original musicalment, i amb la música feta, escriure el text és un joc apassionant, una mena de mots encreuats. Ara bé, no segueixo aquest procés de manera estricta. De vegades tinc textos escrits fa temps i de sobte els trobo la música adequada. De vegades, el text i la música neixen pràcticament alhora. Pel que fa al darrer disc, De foc i de vellut, llevat de la cançó «Rudiments d’anatonia», que ja estava acabada feia cinc o sis anys, vaig aprofitar la immobilitat obligada del temps de la pandèmia per obligar-me a enllestir una cançó cada 15 dies durant uns quants mesos (algunes ja estaven començades, d’altres no.) El fet d’autoobligar-te a escriure, sense esperar que baixin les muses a visitar-te, és un bon sistema, almenys per a mi. De fet, ja estic anotant idees per a cançons que no ecriuré probablement fins d’aquí a un parell d’anys.

 

AA: La teua obra se centra sobretot com a cantant i autor de cançons , però la teva polièdrica activitat va molt més enllà. On et sents més còmode? És qüestió d’estats d’ànim o actues en funció de necessitats comercials, pla de treball preestablit, desig...?

 

MP: He escrit teatre, articles, novel·la infantil i juvenil, guions radiofònics... Però la matèria primera sempre és la paraula (i, sovint, la música.) Totes aquestes feines, per a mi, són ramificacions de la meva personalitat, i totes les he fet amb molt de gust. Però per a mi, el plaer de comprimir una sèrie d’idees i emocions en els tres o quatre minuts que dura una cançó és allò que prefereixo. I cantar-les: tot i que al començament patia molt, amb el temps el contacte amb el públic, el fet de sentir com reacciona en directe a les teves cançons acaba sent una mena de droga. Dit això, quan porto molts mesos anant amunt i avall, em ve de gust quedar-me un temps a casa a escriure, i a l’inrevés. Aquesta activitat polièdrica em resulta molt útil, des d’aquest punt de vista.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

AA: Després de dotze anys sense cap treball discogràfic d'autoria pròpia en música i lletra, acabes d'editar DE FOC I DE VELLUT. Què ens proposes en aquest nou treball?

 

MP: El darrer CD amb textos i músiques totalment propis (A Contraveu) és de 2010. Sempre necessito un temps per recarregar les bateries i escriure cançons noves que no siguin repeticions de temes ja fets, però en aquest cas el temps va passar sense adonar-me’n, amb muntatges teatrals, novel·les juvenils, adaptacions de clàssics, el CD/DVD Maragall, paraula viva (2011), el llibre/CD Poemes de capçalera (2016), el reenregistrament de les meves primeres cançons... Per fi, em vaig dir «o ara o mai!» i, tal com heexplicatt abans, vaig aprofitar la maleïda pandèmia per escriure i compondre, i fer un disc amb cara i ulls, i molt llarg (uns 70 minuts, el que hauria estat un doble vinil), i treure’l el 2022, aprofitant que feia 40 anys justos de la sortida del meu primer àlbum.

Les cançons parlen de molts temes: de la cançó mateixa i el seu poder («De foc i de vellut»), d’idees («És fàcil dir-se anarquista»), de climes poètics («Com una cançó de Jacques Brel»), de la llengua i de la fragmentació del territori («Soc de la mata de jonc»), del pas del temps («No tinc temps de fer-me vell»), d’amors i tendreses, tot fugint com de la pesta de la cançó d’amor convencional («Interseccions», «Els mitjons blaus de l’Helena».) Hi ha també força temes on l’humor és molt present: «Records divergents», un duo amb l’esplèndida actriu i cantant Aina Sànchez, evoca una mateixa nit de sexe des de dues perspectives oposades; «Rudiments d’anatonia» és un homenatge a les «chansons de salle de garde», que a França tenen una gran tradició i que a Catalunya van ser escapçades per la censura eclesiàstica; a «L’Infern i la Glòria» imagino un masoquista vocacional que s’enamora, i això li provoca una autèntica crisi interior; «Un rei d’ocasió» és una història sobre un rei que descongelen uns segles després de l’abolició de la monarquia, i que un bon home compra als Encants i se l’enduu a casa. La cançó amb més mala llet és «Guanya la banca», una mena de talkin’blues de quasi sis minuts de durada, sobre el món orwellià que ens estan organitzant,  i on pràcticament cada vers podria donar peu a una cançó independent. La secció final del disc («Retalls de vida - Un cop d’ull al retrovisor») està formada, aprofitant el 40è aniversari abans esmentat, per cançons amb elements molt personals: dues noves versions de temes antics («A Terrassa hi ha una plaça», sobre l’adolescència perduda, i «Soc un peix de terra endins», on apareix en filigrana el fet que vaig néixer a Madrid) i dues de noves: «Aquell temps de la Jazz Cava» (evocació de la Jazz Cava original de Terrassa), prolongada per una reprise instrumental on participen músics mítics de la ciutat, com el trompetista Josep M. Farràs, el bateria Adrià Font i el saxofonista Joan Albert), i «Retalls de vida», una cançó realment autobiogràfica que clou el disc, i que he volgut enregistrar amb l’únic acompanyament del piano d’Antoni-Olaf Sabater.

 

Pel que fa a l’element musical, vaig tenir la sort que el gran Xavier Batllés (responsable del disc Crònica d’un temps d’Ovidi Montllor i fundador de grups com l’Orquestra Mirasol i La Rondalla de la Costa) contactés amb mi fa cosa d’un any i em demanés permís per versionar una cançó meva de 1997, «Compte enrere», per a un disc que estava produint. El resultat em va encantar i vam decidir treballar plegats. En el disc participen 25 músics i veus de gran nivell (del trompetista valencià David Pastor a l’actor i cantant de Dagoll-Dagom Ferran Frauca, passant pel guitarrista flamenc Pedro Javier González, el flautista Quim Ollé, les cantants Imma Ortix i Laura Espejo, un quintet de corda...), donant a cada tema un tractament diferent, però mantenint una unitat estètica i de contingut, fruit de la meva manera d’escriure, compondre i cantar. Penso que és el meu millor àlbum, tant per la qualitat dels temes com per l’enregistrament.

 

AA: Una curiositat, com imagines la cançó perfecta?

 

MP: Intento no imaginar-la, perquè així sempre tindré la il·lusió de fer.la jo algun dia. Però, deixant de banda les bromes, una cançó quasi perfecta és la que presenta un equilibri absolut entre paraules, música i interpretació, i que supera la prova del pas del temps. És el cas de «Avec le temps» (Léo Ferré), «Sotto le stelle del jazz» (Paolo Conte), «Jo vinc d’un silenci» (Raimon) i tantes altres.

 

AA: Passant a un altre tema, com veus la situació actual de la música en català? Com és de fàcil o difícil per a un músic que comença aconseguir suport de les institucions i la indústria musical o cal estar al lloc adequat en el moment oportú?

 

MP: D’una banda, els avenços tècnics permeten abaratir el cost de les produccions, però d’una altra banda l’accés al públic resulta cada dia més complicat. Els mitjans públics, que estarien obligats a presentar a l’audiència una visió àmplia de la producció del país per tal que la gent pugui triar amb coneixement de causa, no fan la seva feina, i els artistes joves (i no tan joves) es veuen obligats a perdre temps i energies fent promoció per xarxes i altres feines que no els pertoquen i que no els permeten crear com cal. La producció es massifica, arriba a relativament poca gent i, a més, la memòria del públic es cada cop més curta. I la manera d’escoltar les cançons es cada cop més superficial: mantenir l’atenció d’un oient durant tres minuts amb una cançó que té un inici, un plantejament i un desenllaç és malauradament molt difícil. I les plataformes, a més d’utilitzar les cançons sense oferir gairebé cap compensació econòmica si no ets una figura internacional, s’estan carregant el concepte d’àlbum (un seguit de temes amb un ordre lògic, on sovint les cançons més comercials permeten descobrir temes més difícils i exigents) per tornar al single d’èxit immediat i efímer. A més, dels anys 80 ençà, la indústria i les institucions han mirat de diluir el concepte «Cançó» com a gènere independent, amb unes característiques pròpies (tot i que amb una gran diversitat estètica), en una gran sopa d’etiquetes musicals, que no solen tenir altres motivacions que les purament comercials. Però parlar de tot això donaria per a un llibre...

​

AA: Furgant un poc més, quines creus que són les principals mancances de la indústria musical en català? I les seves fortaleses?

 

MP: Trobo a faltar el que havien estat els productors musicals, gent amb interès per la Cançó com a gènere (també es pot aplicar a altres formes musicals) que sabien veure les possibilitats dels cantants novells i treure’n profit, deixant-los temps de créixer i de desenvolupar el seu potencial. Però això demana temps, i sembla que ara els artistes (amb poques excepcions) són creats, encensats, fagocitats, excretats i oblidats amb una velocitat vertiginosa. Potser soc un ingenu, però sempre he pensat que la indústria havia d’estar al servei de la creació, i no a l’inrevés. Però prou feina tinc fent cançons per intentar refer el món...

​

AA: En la situació actual, en aquest segle XXI dominat per la tecnologia, les xarxes socials, la immediatesa, la renúncia gairebé generalitzada a la reflexió en solitud, com veus el futur de la música en aquest context? La realitat és que entre pandèmies i altres situacions problemàtiques, no corren bons temps per a la cultura, no? Com et posiciones davant aquest moment tan desconcertant que ens toca viure? Existeix un futur esperançador per a les arts i la vida en general?

 

MP: Ja he dit que jo parlo sobretot de Cançó, un gènere que comparteix elements amb la música (com el cinema comparteix elements amb la fotografia i el teatre), però que és un gènere independent. Penso que han d’existir cançons de consum ràpid, però també cançons que arrelin en tu i puguin fer-te companyia tota la vida, així com no estic en contra dels blockbusters, però seria lamentable que acabessin amb altres maneres d’entendre el cinema. Ara bé, no soc ni optimista ni pessimista... Només observo que els més grans creadors han sorgit després de crisis històriques profundes, i estem abocats a una crisi de proporcions tan grans que els supervivents (si n’hi ha) potser viuran un nou Renaixement.

​

AA: Tot i que, en el fons, cada autor és un reflex del món interior i de la influència de l’entorn, m’agradaria preguntar-te quina lectura fas d’aquest món tan convuls que ens toca viure? Com veus el futur de l’ésser humà?

 

MP: No soc cap profeta, però veig que les pors col·lectives són cada cop més utilitzades per al control social, i que deixen el camp adobat per a l’extrema dreta i per als «líders salvadors». La destrucció sistemàtica de les classes mitjanes i l’augment de la pobresa (i, per tant, l’odi cap a l’estranger que lluita per les mateixes engrunes que una població majoritària empobrida), l’eliminació sistemàtica del pensament crític (mireu què passa amb les Humanitats a l’educació), la cultura reduïda a «entreteniment» i el «newspeak» orwellià cada cop més present, els fanatismes religiosos... tot plegat duu cap al feixisme, adopti el nom que adopti. L’única esperança, com deia abans, és un ressorgiment de la Humanitat a partir de les cendres d’un probable desastre (si el planeta no aprofita per fer neteja i per  treure’s d’un cop de sobre aquests paràsits bípedes tan molestos que s’autoanomenen Humans.)

 

AA: Per acabar, ens pots avançar alguna cosa dels teus projectes en un futur immediat?

 

MP: Bé, he acabat l’adaptació d’una sèrie de contes detectivescos (de Conan Doyle, Edgar Allan Poe, etc.) per a la col·lecció «Clàssics a mida» d’editorial Barcanova, tinc una novel·la juvenil a mitges i una d’infantil ja acabada, i idees per a un parell de llibres més... Per motius personals, aquest curs tornaré per darrer cop a fer de professor de secundària, i per tant podré viatjar i cantar poc, però aniré lligant concerts aquí i a l’estranger per fer-los a partir de l’estiu de 2023: vull moure les cançons del darrer disc durant dos o tres anys abans de preparar un nou àlbum per al qual, això sí, començo a tenir idees.

​

AA: Realment, ha estat un autèntic plaer conversar amb tu.. Novament, et reitero el meu agraïment per la teva participació en aquesta nova secció del meu blog “CONVERSES AMB PERSONES CREATIVES” i tan sols em resta desitjar-te tota la sort del món en tots els teus projectes vitals, musicals i artístics en general.

 Fins aviat Miquel!